Guidonet: “Tothom té una dimensió espiritual que es pot canalitzar de moltes maneres. La dimensió religiosa n'és una més”

Entrevista a Alícia Guidonet, responsable de l'Espai Interreligiós, realitzada per Joan Gómez i Segalà per a Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya.

Alícia Guidonet (Barcelona, 1969) s'ha format en els camps de l'antropologia, la teologia i el diàleg interreligiós i intercultural. Parlem amb ella sobre l’Espai Interreligiós de la Fundació Migra Studium, del qual és responsable, i la conversa ens porta a abordar també l’espiritualitat, la mort i l’alimentació.

Quin és l’origen de l’Espai Interreligiós?
L’Espai Interreligiós és un projecte de la Fundació Migra Studium (centre social promogut per la Companyia de Jesús), que va néixer fa més de 10 anys, molt vinculat a una intuïció de Quim Pons, jesuïta, teòleg i educador social. Aquesta intuïció va ser desenvolupada inicialment per un petit grup de jesuïtes. Pons va tenir la idea d’obrir un espai interreligiós, un lloc de trobada de les diferents tradicions religioses. Al començament es va pensar en treballar amb islam i cristianisme, però el projecte s’ha anat desenvolupant paral·lelament a la realitat social, i avui en dia treballem amb tota la diversitat del nostre context.

Quin objectiu té l’Espai Interreligiós?
El nostre objectiu és educar i sensibilitzar sobre el fet religiós, la diversitat cultural i religiosa i el diàleg. Per a nosaltres és molt important aprendre des de l’experiència i des de l’actitud lúdica, entesa com a capacitat per estar oberts a tot allò que ens pugui sorprendre i ens ajudi a conèixer el món. Fem servir el joc com a eina per aprendre i l’experiència per prendre consciència, cosa que té molt a veure amb l’espiritualitat ignasiana i, més concretament, amb la pedagogia ignasiana, que també treballa perquè els infants i joves siguin persones formades (per ajudar els altres), compassives i amb capacitat per transformar el món. Persones capaces de compadir-se i de comprometre’s en accions per la justícia.

A qui va destinat l’Espai Interreligiós?
S’adreça a infants i joves dins de l’educació formal, d’infantil a superior, i també a tot l’àmbit de l’educació no formal, a més de grups d’adults, professorat, treballadors d’entitats socials, i altres col·lectius de professionals que treballen amb persones diverses.

La vostra proposta va més enllà de la visita puntual?
Hi ha dues maneres d’atansar-se al projecte. Hi ha grups que demanen una visita a l’Espai Interreligiós, una formació, o bé persones que assisteixen a activitats de caire puntual. D’altres entitats, com les escoles, comencen a demanar-nos que treballem conjuntament en diferents moments de l’etapa escolar. D’aquesta manera, ens transformem en un recurs per treballar la diversitat cultural i religiosa al llarg de tot el cicle educatiu. En aquest sentit, la nostra proposta vol ser una eina educativa de llarg recorregut, que ajudi a arrelar valors, actituds i coneixements.

Què aporta de nou el vostre espai?
El projecte treballa dins del marc de la Fundació Migra Studium, que vol ser una porta oberta a l’acollida, la diversitat i l’exercici dels drets. La feina de l’Espai aprofundeix en el camp de la diversitat, i ho fa amb un estil personal. Treballem activament amb una pedagogia pròpia, que sorgeix d’una espiritualitat molt oberta i amb capacitat per dialogar, per anar a les fronteres, per adaptar-se i ser flexible davant l’altre, sigui creient o no. Per a nosaltres és molt important que les persones facin experiència i connectin amb la vivència dels altres, ja que la nostra proposta s’hi apropa al fet cultural i religiós des de la fenomenologia. Pensem que tota persona té una dimensió espiritual que es pot canalitzar de moltes maneres: unes persones ho faran a través de la dimensió religiosa; d’altres ho faran per altres vies, com la natura, l'art o l'esport. 

Espiritualitat

Tothom té una dimensió espiritual?
Pensem que sí. La dimensió espiritual és inherent a l’ésser humà, i al temps que madura, la persona va sent cada cop més capaç de desenvolupar la seva vida d'una manera més integrada i compromesa (amb un mateix, amb els altres, amb l’entorn...), donant més sentit a la seva existència. A la nostra feina observem diàriament que les persones que tenen aquesta capacitat més formada també tenen més facilitat per connectar amb altres vivències. Per a nosaltres aquesta dada és molt important, perquè ens confirma que l’espiritualitat és un fet de vida que ajuda a posar-nos en contacte amb l'altre, amb empatia i sensibilitat pel diàleg. Aquest és un dels trets de la nostra pedagogia de la convivència.

De qui és responsabilitat que els infants facin aquesta descoberta?
De tota la societat. L’espiritualitat forma part de la persona, és una dimensió més, entre d’altres, com la biològica, la social, la psicològica... Pensem que aquesta dimensió, que forma part de la interioritat de l’ésser humà (i té una estreta relació amb el món exterior), es pot treballar conjuntament amb totes les altres matèries, en l'àmbit familiar i educatiu, de manera transversal i amb molta naturalitat.

A partir de la vostra experiència, què és allò que trenca més els prejudicis o que descol·loca més aquells que creien que venien amb més certeses o seguretats?
Hi ajuda molt veure i treballar amb notícies, fets i situacions de discriminació que passen al nostre entorn. Molts se sorprenen que sovint trobem situacions de conflicte que han succeït en el nostre context més immediat. Aleshores reflexionen que els podria haver passat a ells, i això connecta amb les seves actituds, pensaments, prejudicis...

Quina conclusió treuen en veure els objectes de les diferents religions?
No hi ha certeses, més aviat, sorpreses. Crida molt l'atenció veure les intuïcions compartides, com el rosari cristià que té paral·lelismes amb la misbaha islàmica i la mala budista o hinduista. L’ésser humà experimenta la concentració a partir de la repetició (comptar, utilitzar la música de manera rítmica...), i aquest fet l’ajuda a transcendir. Però els continguts de les pregàries o les oracions són molt diversos: efectivament, cada tradició té una vivència que la distingeix respecte de les altres (per exemple, i en el cas del rosari, contemplar els misteris de la vida de Jesús per a un cristià, o els atributs divins per a un musulmà).

Veieu reaccions diferents entre els qui formen part d'una cultura majoritària i els qui se senten d'una minoria?
Ara mateix no sabem quina és la cultura majoritària: potser l'agnòstica? Tradicionalment diríem que és la cristiana catòlica, però la majoria de les persones que visiten l’Espai no s'identifiquen com a practicants, o no manifesten cap experiència cristiana. Els infants musulmans sovint es manifesten com a tals i llavors nosaltres els donem la paraula perquè expliquin la seva tradició, els empoderem al màxim. Moltes vegades la paraula de retorn al final de la visita és igualtat: s'han sentit en un context d’igualtat.

Ara esteu il·lusionats amb un nou Espai, que obrirà les seves portes el curs 2019-2020, però quin és l'horitzó a més llarg termini?
Ens agradaria treballar sobretot amb la institució escolar per poder ser un referent dels centres. Voldríem educar en diversitat cultural i religiosa al llarg de tots els cicles en el context de l'educació formal. I també ens agradaria arribar a més grups de professionals, adults, professorat, entitats socials. Treballem per ser un grup de persones amb capacitat per obrir la porta a la diversitat des de la cordialitat. Volem ser persones generadores de confiança, amb qui trobar-se, a qui poder consultar, amb qui formar-se: un referent en l'àmbit de la pedagogia de la convivència, que ajudi a construir societats més humanes i justes.

Mort

Personalment heu treballat en temes d'alimentació, mort, religió. Són temes inconnexos o responen a una mateixa inquietud?
La lògica que hi ha al fons de tota aquesta tasca és la de donar vida. El meu és un itinerari de recerca de la condició humana, d’interès per les persones, per la identitat, per com es construeix , amb sensibilitat per defensar la dignitat de les persones... i d’aquí l'interès en l’àmbit de la diversitat. D’altra banda, hi ha la vocació per l'educació, que també és una manera de donar vida.

Podem dir que cada religió té una concepció de la mort o cadascú té una visió molt personal més enllà de la pròpia adscripció? 
La vivència de la religió és un aspecte més que conforma la persona i, davant la mort, dependrà de com viu cadascú la seva fe: hi ha qui la viu com a dogma. Llavors, en trobar-te al final de la vida, la mort es pot convertir en un ofec. Jo crec que la tradició religiosa intenta donar resposta a aquesta pregunta essencial que es fa tothom: per la nostra condició fràgil o pel què passarà en el moment de la mort. Són preguntes que inquieten, perquè ens posen en contacte amb la nostra pròpia vulnerabilitat. I sovint la defugim. Davant la mort hi ha explicacions que poden donar respostes a tot ésser humà de manera transversal, però després et trobes que la cultura i religió matisen aquest fet (com passa amb altres factors: psicològics, socials...).

En la nostra cultura habitualment s'associa la mort a la tristor, al final, al buit. Per què totes les religions són portadores d'esperança i en canvi és tan comuna aquesta visió pessimista de la mort?
Hi ha por. Encara que hi hagi fe, quan s'acosta el moment de la mort o d'acomiadar-te d'algú molt estimat, inevitablement hi ha por, perquè desconeixem què passarà. I també hi ha una separació i, per tant, un dol a fer. En el nostre context concret, vivim en una societat en la que la mort està molt allunyada de la nostra quotidianitat. No en parlem, l’amaguem als infants... i això complica més la por innata que sentim davant d’aquesta realitat.

Compartir amb persones d'altres cultures i religions ajuda a comprendre diferent la mort?
És un enriquiment. Relacionar-te amb persones que davant de temes com la mort, l’alimentació, l’oració... pensen o fan diferent, ajuda a obrir-te i també a arrelar-te a la teva pròpia tradició religiosa. Quina sort que tinc de poder contrastar allò que jo crec amb allò que creuen d'altres! Per exemple, jo no prego com aquella altra persona, però veient o participant de la seva pregària, m'adono que hi ha una dimensió transcendent que em permet sentir-me en contacte i amb una sensibilitat molt propera. Però val a dir que les incomprensions o els conflictes també són motor de diàleg: sempre que les dues persones tinguin capacitat per buscar solucions creatives al conflicte. Es tracta, doncs, de recrear, de pensar junts noves maneres de viure adaptades a les realitats que es posen en contacte.

Alimentació

Un dels temes que heu treballat és l'alimentació, que és un element central de les religions. Per què el menjar agafa aquest caràcter sagrat més enllà de la funció nutrient?
El menjar és un fet bàsic de l'ésser humà. M’identifico com a membre d’un grup pels aliments que menjo i comparteixo. Per això mateix és un fet convivencial. Seure al voltant d'una taula, sobretot per algunes cultures com la mediterrània, és una pràctica molt valorada, que uneix, que crea i manté relacions. Alhora, i des d’un punt de vista simbòlic, “som el que mengem”: menjant ens posem en contacte íntim amb els aliments i això fa que allò que mengem adquireixi un valor extraordinari. Per tant, la relació a través de l’aliment també es pot donar amb la divinitat, per exemple, mitjançant l’ofrena, o l’aliment que es menja o es deixa de menjar per motius religiosos.

Els aliments ens identifiquen?
Totes les tradicions tenen aliments, dietes o preparacions culinàries amb una funció identificadora. Aquests aliments o preparacions poden ser ofrena per a la divinitat. D’aquesta manera, establim una relació amb ella. I relacionar-nos amb l’altre ens ajuda a conèixer-nos, a saber millor qui som. Per exemple, a la tradició hinduista l’ofrena alimentària té els seus orígens en la tradició d'acollir l’hoste: rebre’l, fer-li un espai, alimentar-lo... Els aliments ens identifiquen i ens humanitzen.

Ens referim tant a l’alimentació com al dejuni.
Totes les tradicions tenen temps de menjar i també temps de dejuni i abstinència, que són com el silenci en la música. En aquest àmbit el silenci és fonamental, fa que la música adquireixi el seu significat, ritme, comprensió global... El dejuni i l’abstinència fan que, en determinats contextos, el fet alimentari assoleixi el seu sentit. Aquestes pràctiques han estat associades en totes les tradicions religioses a la purificació, al deixar espai a la divinitat, al posar-se en la pell del qui pateix, a la humilitat, en el sentit de reconèixer-se dependent d’un ésser suprem. De la mateixa manera que menjar ens identifica, deixar de menjar també ho fa...