Morir en mans de Déu

Alicia Guidonet. (Article publicat al blog de Cristianisme i Justícia) La col·lecció “Estudis” del Centre d’Estudis Cristianisme i Justícia (CJ) edita el llibre Morir en mans de Déu. La mort en les diferents creences i tradicions religioses. Aquest treball és el resultat de les ponències que es van dur a terme al seminari i posterior jornada que el curs passat va organitzar la Fundació Migra Studium amb CJ. A les sessions van participar representants de diverses creences i tradicions religioses compromesos en l’àmbit del diàleg intercultural i interreligiós. Exposem a continuació alguns dels punts desenvolupats en el treball que hem realitzat.

De la mort al morir

Abordar el tema de la mort en una societat que la defuig, acaba sent una proposta, si més no, arriscada. I això, per diversos motius. Interrogar-nos sobre algun dels temes que, com a éssers humans, ens fem en algun moment de la nostra existència, no genera, en principi, cap dificultat. Obrir l’interrogant i sostenir-ho, és a dir, aturar-nos en ell i aprofundir-lo, comença a ser tasca difícil. Vivim en un context que afavoreix el pas per la superfície de les coses, de tal manera que, si haguéssim de posar-li algun signe de puntuació a la nostra forma de viure, probablement escolliríem l’exclamació. Admirats i -frugalment- contents, anem passant per les coses, les relacions, les situacions… evitant tot allò que ens pugui recordar la nostra manifesta vulnerabilitat. És clar que, quan alguna situació vital ens obliga a treure’ns la màscara, llavors apareix l’oportunitat, no només d’obrir interrogants, sinó de sostenir-los.

En més d’una ocasió aquestes situacions ens ajuden a adonar-nos que la mort suposa una fi, anunciada al llarg de tota la nostra trajectòria vital. Un acabament, molt específic, però un més entre molts altres punts i finals. I és que, no hi ha lloc per parlar de la mort si no ho fem contemplant la vida com un espai ple de morts. Morim. Morim constantment a tot allò que ens deixa o que deixem: una persona, una relació, un lloc, una situació… I tenim experiència d’aquest procés des de la nostra condició humana, construïda a partir de diferents dimensions en relació: biològica, social, cultural, psicològica, espiritual… Precisament, les dimensions espiritual i religiosa i sociocultural i històrica van adquirir relleu al seminari i la jornada. La proposta va ser treballar el morir prenent com a punt de partida diferents aproximacions vitals. Les diverses experiències espirituals i religioses, contextualitzades en el nostre entorn més immediat, podrien donar-nos claus per continuar sostenint interrogants…

…en mans de Déu

Pedro Arrupe, en la seva renúncia com a General de la Companyia de Jesús, explicava que se sentia “més que mai”, “en les mans de Déu”. Assegurava que “saber-me i sentir-me totalment a les seves mans és una profunda experiència”. Afirmava que “avui tota la iniciativa la té el Senyor”. Recuperar la profunda situació existencial per la qual passa Arrupe ens ajuda a connectar amb la proposta inicial de la formació, que tractava del morir… “en mans de Déu”. A les seves mans, per tant. Proposar-ho d’aquesta manera, ens permetia acostar-nos al tema des de la perspectiva comuna que teixeix el sentit de la vida prenent com a punt de partida la confiança. Des d’aquells que la dipositen en alguna entitat suprema o divinitat, però sense perdre de vista als qui únicament reconeixen la immanència com a espai en el qual es gesta, desenvolupa i finalitza la vida.

Dipositar les nostres vides -i per tant el morir- en mans de Déu, suposa un acte de confiança.Deixar-nos tocar per un tacte que és gest d’acollida permetrà narrar, revelar(nos), elaborar un contingut a partir del que som i del que ens passa, anar completant la nostra vida donant-li forma, arrelant-la en “alguna cosa” amb suficient substrat com per continuar vivint -i morint- pacificats, malgrat els azutzacs de l’existència… I aquí trobem el vincle amb la comunitat. Perquè viure i morir en mans de Déu també suposa fer-ho en mans dels altres. Descobrir la acollida de la comunitat en el viure i el morir pot canalitzar o reforçar l’experiència transcendent. I aquesta, condueix inevitablement al grup… Els processos de mort estan codificats culturalment i aquestes declinacions tenen molt a veure amb l’experiència fundant, amb la intuïció central, que, en el cas que ens ocupa, és majorment religiosa. La codificació es posa en joc en el terreny de la vida quotidiana, però condueix sempre al centre del que neix. Per aquest motiu el ritual, la celebració, la manera de gestionar el dol… no són aspectes banals, ja que molt tenen a veure amb experiències primeres. D’altra banda, és aquí on aquestes es comparteixen i on s’evidencia, mitjançant l’univers simbòlic, aquell acte de confiança que ens permet morir creativament.

La diversitat com a regal

La poetessa Denise Levertov, en el seu poema “A Gift”, ens ajuda a entrar en l’àmbit de la diversitat. La seva experiència és que totes aquestes preguntes que ens fem i que no obtenen respostes fàcils, immediates, troben un espai de respir quan som capaços d’acollir, com un regal, els interrogants dels altres. I així, d’aquesta manera, sense deixar de sostenir les nostres pròpies preguntes, podem obrir la porta a les que són elaborades des d’altres imaginaris, des d’altres pràctiques. Interrogar-se sobre la vida i el morir en clau de diversitat cultural i religiosa provoca, inevitablement, una cruïlla de preguntes. Aquestes qüestions permeten delimitar espais comuns i estranys, encara que, com veurem, no per això menyspreables.

Davant la diversitat ens movem sempre entre el pol dels universals i el pol de les particularitats. Els aspectes comuns tenen molt a veure amb les preguntes fonamentals: la qüestió sobre la fragilitat, la vulnerabilitat, el dol, la mort i la seva gestió… Interrogants que, com dèiem, es declinen a partir d’intuïcions diverses, materialitzant-se en pràctiques diferents. Encara que, de vegades, apareix davant nostre l’evidència d’algunes similituds en aquest terreny. Això passa quan, per exemple, descobrim la importància del comiat comunitari, en la qual intervenen els símbols, l’ajuda -també comunitària- durant el temps del dol, l’espai de repòs de que disposa el cadàver abans de gestionar el comiat, o la cura del cos del difunt. En tot cas, són gestos bells, que connecten amb l’ètica, amb l’actuar que humanitza. I també són bells en el sentit transcendent del terme. Ens humanitzem, en definitiva, perquè som capaços de transcendir(nos).

Diàleg… i conflicte

El diàleg intercultural i interreligiós ens dóna pistes per aproximar-nos a l’altre. Ens podríem preguntar, per exemple, què aporta al conjunt de la societat l’experiència diversa de vulnerabilitat o del morir, és a dir, quins accents introdueix en un context com el nostre, fortament secularitzat. Val la pena insistir en alguns factors ja apuntats, com la gestió comunitària del dolor o la humanització del procés. D’altra banda, la pràctica religiosa facilita la connexió amb la capacitat simbòlica innata a tot ésser humà, i, en definitiva, crea un pont que possibilita l’obertura a la dimensió transcendent. Més específicament, i entre religions, aproximar-se a la diversitat pot ajudar, no només a connectar amb l’univers de l’altre, sinó també a consolidar el propi. Per exemple, incinerar o enterrar a una persona és una decisió d’importància per la seva relació amb experiències centrals per a cada tradició i que connecten amb l’escatologia (reencarnació o resurrecció).

I què passa quan apareix l’inevitable conflicte? Un interrogant més a sostenir… En tot cas, tema espinós -sobretot davant d’una temàtica tan sensible com la del dolor-, però també esperançador. Si ens aturem en el nivell de la interacció social, no podem obviar la necessària posada en joc d’algunes habilitats, com les comunicatives, i tampoc valors, com el del respecte (recordem que l’etimologia de la paraula ens ensenya que respectar és “tornar a mirar “). Si sumem aquests ingredients i les dues parts en conflicte els han experimentat, estarem a punt per crear nous espais. Llocs, físics i mentals, en què la convivència es faci efectiva.

Obrir, sostenir, acollir

El llibre que presentem s’ha elaborat procurant obrir alguns d’aquests interrogants, pretenent també sostenir-los en el temps. I tot això, sense perdre de vista el desig d’acollir les qüestions d’aquells que considerem “altres”. Accions, en definitiva, que molts de nosaltres intentem dur a terme diàriament, en els nostres treballs o ocupacions. Aquesta obra ens permetrà reflexionar sobre tot això…

***

Pots adquirir Morir en mans de Déu. La mort en les diferents creences i tradicions religioses aquí.