Adeeba Asghar: "Al Pakistan, una persona no té identitat fora de la família. Tothom es defineix com a 'familiar de'

És el sentiment de pinya familiar el que permet a les botigues pakistaneses que trobem en molts barris catalans allargar els horaris fins al màxim que la llei permet. Adeeba Asghar intenta explicar que més enllà del que algú consideraria explotació, del que es tracta és d'una organització familiar molt teixida, on els cosins que avui fan torns a la botiga del tiet, demà  tindran la seva pròpia i així de manera successiva. En nom de la identitat individual occidental, els fills voldran fer la seva més enllà del que pensin pares, avis o tiets; voldran triar parella i aniran trencant els vincles amb la família que queda allà, al Pakistan però també amb la d'aquí d'aquí. A Europa, a Barcelona, la vida començarà de nou per a tots.

"Tant el pare com la mare tenen un rol d'autoritat. Les dues són figures referents per als seus fills. El pare té més autoritat en afers externs, i la mare dins la família. No es vol duplicar tasques", explica Asghar. Ja a Europa, el pare manté el seu paper com a sustentador de l'economia familiar. Però la mare, que fins ara gestionava el dia a dia d'una família extensa, on teixia les seves relacions, es queda sola i educant uns fills que reclamen la identitat individual que no havien tingut en compte fins ara. "Els infants que arriben del Pakistan molt petits -explica l'Adeeba- acaben perdent totalment el contacte amb els seus familiars pakistanesos. Per als pares, això és un patiment greu". Ells i elles han d'assumir situacions que contradiuen les seves creences, en el moment mateix de portar els seus fills a l'escola.

Escola mixta fins a la pubertat

Les escoles mixtes existeixen al Pakistan, però quan tenen deu anys, nens i nenes són separats per gènere. Així, la coeducació acadèmica durant l'adolescència és una font de contradiccions i conflictes en el si de moltes famílies reagrupades.

"Els pares s'han d'adaptar a un nou sistema. I ho fan amb molta por, sobretot en el cas de les filles. Pateixen quan no troben aquí els mateixos valors que ells volen transmetre a les seves filles. M'agradaria fer entendre el per què: no volen veure-les patir; en la coeducació les noies buscaran una identitat individual que mai se'ls ha donat". Un exemple d'això és la renúncia als matrimonis concertats propis de la seva tradició cultural. "Crec que el matrimoni concertat és el més conegut a nivell europeu, però se'l confon amb el forçat, i no és el mateix. Al concertat, el noi i la noia sempre tenen la decisió final. A Occident confiem en els nostres amics, i al Pakistan en els nostres pares". Adeeba aclareix que el matrimoni obligat es practica sobretot al nord del seu país, al Balutxistan, "on la dona és molt menyspreada", i aclareix que "en cap moment l'islam força al matrimoni". Si guanya l'amor, i els cònjuges no han consultat les seves famílies, no podran reclamar tampoc el seu suport si les cose van malament.

Adeeba Asghar, del fracàs escolar a la integració social

Fa onze anys que va arribar a Espanya, acompanyant la seva mare i tres germans. Aquí les esperava el seu pare. Ara en té vint-i-sis, i després de superar el fracàs escolar en que va desembocar la suma d'un idioma nou, codis culturals i socials diferents, i també diferències a l'escola, Adeeba és integradora social. "Barcelona és casa meva", explica, però, ella encara se sent del Pakistan. Les experiències allà i aquí li han donat un punt de vista privilegiat per a entendre les diferència entre tots dos països i per a intentar fer-les comprendre als altres.

En l'actualitat treballa en un projecte comunitari al barri del Besòs, al districte barcelonès de Sant Martí, on connecta homes i dones pakistanesos amb els recursos de la zona, i dóna visibilitat i presència a la comunitat, o millor dit,  a les "moltes comunitats". A la seva feina habitual se suma la també habitual participació en conferències sobre interculturalitat i la seva tasca com a secretària general de la Lliga de Dones de l'entitat Minhaj-ul-Quran. No s'entesta a imposar el seu punt de vista, sinó en fer comprendre per què les coses són com són.