Què fer amb el CIE clausurat

Josetxo Ordóñez Echeverría. (Publicat al blog de Cristianisme i Justícia)  El 30 d’octubre, els últims 4 interns que quedaven en el CIE de la Zona Franca anaven a ser alliberats, per poder començar obres d’adequació a l’interior de centre. Ara que el CIE està buit sense interns i que les obres acabaran previsiblement al febrer de 2016, la pregunta és si aquesta infraestructura ha de tornar a acollir en 2016 un centre de privació de llibertat per a migrants.

(Foto Albert García)
La meva resposta és que no. Perquè considero que hi ha una prioritat major en la política migratòria espanyola que l’esforç per internar persones per expulsar-les. Em refereixo a la crisi humanitària dels refugiats i les conseqüències que per a Espanya té el formar part de l’acord europeu sobre asil de les persones arribades des de Síria, Eritrea, l’Iraq… en els últims mesos.

El passat mes de setembre la Comissió Europea va anunciar que Espanya, és a dir el Govern central, s’ha compromès a acollir a 14.931 refugiats més dels 2.740 que se li va assignar al maig (d’un total de 120.000 previstos). Aquestes 17.680 persones han de ser ateses en els propers dos anys.

Per facilitar l’atenció, l’acolliment, la documentació, el cens d’aquestes persones el Govern pot comptar amb un establiment d’estada temporal, en règim obert, amb capacitat d’allotjament per 210 persones, en la Zona Franca de Barcelona: el CIE clausurat.

Aquest gran centre d’acolliment i estada temporal de refugiats de Barcelona no solament comptarà amb serveis millorats gràcies a les obres escomeses (vàters a les habitacions, dutxes d’aigua calenta, calefacció, infermeria, biblioteca, sala d’assessorament jurídic, sales de visites…), sinó que és perfectament possible des del punt de vista de la previsió legal.

Comptem al nostre país amb un instrument legal, el Reial decret 1325/2003, de 24 d’octubre, pel qual s’aprova el Reglament sobre règim de protecció temporal en cas d’afluència massiva de persones desplaçades. Aquest reglament, en vigor des de fa poc més de 12 anys i aprovat pel llavors ministre Ángel Acebes, preveu un règim de protecció engegat per una declaració general del Consell de la UE o del Govern espanyol que esmenti una descripció dels grups concrets de persones a les quals s’aplicarà la protecció temporal, la data en què farà efecte la protecció i una estimació de la magnitud dels moviments de persones desplaçades.

El reglament de 2003 sembla escrit anticipant l’actual situació a la Mediterrània: «quan, a conseqüència d’un conflicte o disturbi greu de caràcter polític, ètnic o religiós, s’apropi a les fronteres espanyoles o entri en territori espanyol un nombre important de persones, […] el Delegat del Govern per a l’Estrangeria i la Immigració […] ordenarà les actuacions necessàries per atendre les seves necessitats humanes immediates, especialment alimentació, allotjament i atenció mèdica».

Des de l’arribada de les persones fins a l’efectiva entrada en vigor de la protecció transcorre un lapse de temps, ja que s’estudia de forma individualitzada cada cas. És per a aquest període inicial d’acolliment primerenc, mentre es tramita individualitzadament la protecció i es documenta a la persona refugiada, pel qual el CIE clausurat és un lloc ideal.

No puc imaginar un final millor pel CIE de la Zona Franca: passar de centre per a la privació de llibertat i la vulneració de drets humans a centre obert d’acolliment temporal de refugiats.

Aquesta fi no únicament farà justícia als refugiats que han patit calamitats sense conte fins a arribar a nosaltres. Tambéfarà justícia als milers de migrants presos en el CIE i a tots els expulsats des dels seus murs durant tants any