Durant 200 dies, la nostra ciutat va viure lliure d’allò més repressiu

Durant el 2020 Barcelona va conviure 200 dies sense detencions, sense internaments, sense expulsions. Durant 200 dies, la nostra ciutat va viure lliure d’allò més repressiu de les polítiques migratòries.

L’últim trimestre de l’any i actualment encara, els interns viuen en un penós sobreinternament dins de l’internament ja previst per la legislació. I després de mesos, ni el Ministeri de l’Interior ni els òrgans judicials han pres mesures efectives per alleugerir-lo sinó, ben al contrari, sembla que hi ha hagut una voluntat de normalitzar i perpetuar aquesta anòmala situació d’aïllament social dels interns.

Com cada any des de 2012, l’equip de visites al CIE de la Zona Franca de Migra Studium és testimoni i acompanyant del dia a dia de les persones privades de llibertat al centre.

L’any 2020 ha estat un any atípic en tots els aspectes de la realitat. Els desafiaments que va portar la pandèmia per la COVID19, de sobte han contaminat la vida quotidiana dels nostres països. El règim d’internament, la política d’expulsió, la vida dins dels centres no han estat aliens tampoc a la pandèmia. En aquest informe es pot descobrir fins quin punt el coronavirus va trastocar les expectatives de la política migratòria un cop es va desfermar la pandèmia i el Govern central va declarar l’estat d’alarma i el confinament domiciliari de la població a partir del 14 de març. Segurament, la més cridanera de les conseqüències de la pandèmia va ser l’expulsió o l’alliberament dels pocs interns que encara hi eren i el buidament del dispositiu el dia 19 de març.

El present informe reflexa les diverses situacions que es van donar al 2020 en relació amb l’internament de persones migrants al CIE Zona Franca. D’una banda, la tasca de visites i acompanyaments a interns durant la pràctica totalitat del primer trimestre. Una tasca que no va ser fàcil ja durant el mes de febrer i inicis del mes de març, molt abans de l’estat d’alarma, quan les notícies sobre l’abast de la pandèmia a Itàlia i la resta d’Europa eren alarmants o el degoteig de països que tancaven fronteres amb Espanya no deixava de créixer. Els interns que aleshores hi eren tancats ho sabien: van ser setmanes viscudes amb molta tensió dins del CIE, que feien més complicat l’acompanyament de qualitat per part de l’equip de Migra Studium.

Durant 200 dies, el CIE de la Zona Franca va existir sense internaments. Essent impossible la pràctica d’expulsions, els CIE d’Espanya van romandre buits fins a l’anunci del Govern central de reactivar els internaments a partir del 23 de setembre.

I finalment, el 5 d’octubre, l'activitat d’internament es va reactivar i amb ella la facilitació de les expulsions o devolucions. Tanmateix, la direcció del CIE, a través de la complicitat dels òrgans judicials, va impedir el reinici de les visites i l’acompanyament de Migra Studium, de qualsevol altre ONG, del Servei d’Atenció Religiosa i, fins i tot, de les famílies i amistats dels interns.

El CIE ha esdevingut un lloc d’internament agreujat dins del propi internament previst a la Llei d’Estrangeria. Per això el títol de l’informe: “Menys drets, més patiment”. Quan les limitacions de drets han restringit més encara les llibertats dels interns, l’internament els hi ha causat molt més patiment. El projecte d’acompanyament i visites ha estat testimoni d’aquest patiment.

Amb l’informe, doncs, Migra Studium pretén visibilitzar dues realitats, totalment oposades, però que han estat possibles durant el 2020. La primera realitat és que Barcelona va conviure 200 dies sense detencions, sense internaments, sense expulsions. Durant 200 dies, la nostra ciutat va viure lliure d’allò més repressiu de les polítiques migratòries.

La segona realitat és que l’últim trimestre de l’any i actualment encara, els interns viuen en un penós sobreinternament dins de l’internament ja previst per la legislació. I que després de mesos, ni el Ministeri de l’Interior ni els òrgans judicials han pres mesures efectives per alleugerir-lo sinó, ben al contrari, sembla que hi ha hagut una voluntat de normalitzar i perpetuar aquesta anòmala situació d’aïllament social dels interns.