L'hospitalitat, moda passatgera?

Maria Nadeu. (Directora de la Fundació Salut Alta. Article publicat a Cristianisme i Justícia)  Portem ja unes setmanes sentint cada vegada més notícies sobre la nova onada de solidaritat envers els refugiats que, algun dia, han d’arribar al nostre país. Moltes notícies i molt bones totes: allau de famílies disposades a acollir-los, ajuntaments que fan xarxa a favor de la integració dels refugiats, aules d’acollida de les escoles que es reobriran, nous serveis d’orientació i acollida per a ells i elles, pisos buits, com la Casa Bloc de Sant Andreu, que es posaran a disposició, cursos de llengua, orientació laboral, convalidació de títols formatius, etc.

Foto cedida al JRS per Kristóf Hölvényi.

Tot plegat és molt necessari. Me n’alegro moltíssim que amb els refugiats sirians tornem a ser la tradicional “terra d’acollida”. S’està tornant a donar importància (i assignar pressupost, que ve a ser el mateix) a una sèrie de recursos que se suposa que ho posaran fàcil perquè aquestes persones, que vénen foragitades d’una terra en guerra, de la pobresa i la violència, la inseguretat i el dolor, tinguin la millor arribada possible en aquest país on han de refer la vida mentre no poden tornar al seu.

Però també em pregunto, cada cop que sento aquestes notícies tan positives: què diferencia un refugiat sirià d’un immigrant que fuig de la guerra al Congo, o Iemen, o Libia, o Irak, o Ucraïna…? Què fa que vulguem acollir una persona que s’escapa d’un conflicte bèl·lic i en canvi ens molesti aquella que fuig de la fam, la pobresa o l’explotació, o bé és víctima de tracta, o simplement vol un futur una mica més esperançador per als seus fills?

Penso que és bo ser molt conscients que els recursos que es posen en marxa ara per als refugiats fa molts anys que són necessaris i diria que fins i tot urgents en els nostres barris. Ja fa dècades que a casa nostra s’instal·len persones que han hagut de marxar del seu país i que han passat un procés traumàtic i de dol; el que esperen trobar quan arriben és gent que els acull, que els posa les coses fàcils, els acompanya i hi empatitza… En canvi, ben sovint el que troben són portes tancades, pocs recursos, inseguretat administrativa per una condició d’irregularitat que pot durar anys i dècades, etc.

Per posar un exemple, al barri de La Salut Alta de Badalona, on la població immigrada calculo que sobrepassa el 45%, potser no hi arriben refugiats, però fa molts anys que hi ha moltes persones que necessiten els mateixos serveis que ara es posen en marxa. I aquests serveis, fins ara, han estat pràcticament inexistents (especialment els finançats amb diner públic, i de retruc els de gestió privada). Això ha fet que aquells que fa molts anys van arribar emigrant d’un altre país estiguin ara en situacions de molta vulnerabilitat, sense conèixer la llengua, sense papers, sense diners, sense pis i sense xarxa… No us recorda la situació dels refugiats que vindran?

I ara s’obren portes. Espero que s’obrin i es quedin ben obertes, i no distingeixin entre pobles d’origen. Que aquesta onada de solidaritat no sigui una moda passatgera, i que doni peu a una societat solidària de debò.