Integració jurídica i integració social: el dilema de la nacionalitat

Josetxo Ordóñez Echeverría. (Publicat al blog de Cristianisme i Justícia) Els que treballem amb el dret hem desenvolupat un aprenentatge sobre la nostra eina de treball: una cosa és el dret normat, el dret escrit en les lleis i una altra cosa sovint molt diferent, és el dret practicat, el que s’encarna a la vida real . La lògica jurídica de les lleis no sempre és la lògica comuna dels que apliquem el dret, professionals i/o ciutadans. No cal més que assistir a un judici o llegir les sentències dels tribunals que, davant casos semblants, dirimeixen en solucions contradictòries.
Una de les explicacions que s’ha donat a aquest contrast entre dret normat i dret practicat és que el dret arriba tard quan regula la realitat social. O sigui, que la realitat social que regula el dret s’escapa, tendeix a no deixar-se institucionalitzar pel dret. Cal pensar que quan parlem de dret, gairebé sempre ens referim sense excepció al dret estatal. És el que diu el filòsof alemany Jürgen Habermas quan estudia el fenomen de “la colonització pel dret del món de la vida”.
Amb aquesta introducció el que vull és reflexionar sobre un aspecte del món de la vida “colonitzat” pel dret. Em refereixo al que té a veure amb la “integració” de les persones immigrants en la societat a la qual migren.

Dins la lògica jurídica, el dret té una solució i una definició clares del que és integració: la gradual equiparació de drets entre els habitants d’un territori. Aquest camí gradual culmina en un acte jurídic: l’adquisició de la nacionalitat espanyola per residència. Convertir-se en nacional fa automàticament -és a dir, jurídicament-, a una persona immigrant una persona plenament integrada a Espanya. A partir de l’adquisició de la nacionalitat, el migrant no es diferencia en res del nacional. Aquest és la manera de pensar de la raó jurídica. A aquesta li dic jo la “integració jurídica”.

En canvi, mirant al “món de la vida” i des de la lògica de la vida, la integració va per un altre costat i no va per un altre costat. Posaré dos exemples. A la Fundació Migra Studium van constantment nens i joves a rebre reforç escolar i atenció educativa complementària. La major part d’ells o són fills de migrants naturalitzats -jurídicament, que han adquirit la nacionalitat-, o ells mateixos ja són nascuts a Espanya i tenen la nacionalitat espanyola. El segon exemple: quan Andreu Domingo analitza la immigració del segle XX a Catalunya troba similituds amb la immigració del segle XXI. I això que la del segle XX era d’espanyols desplaçats a Catalunya i la del segle XXI, d’estrangers. Jo era crític amb aquesta llibertat seva de comparar els dos fenòmens migratoris.

Des de la raó jurídica, jo no podia acceptar l’equiparació: els immigrants del segle XX ja eren espanyols, estaven integrats ex nunc, sense més. Els immigrants del segle XXI no són ciutadans, són de segona, no veuen equiparats els seus drets amb els nacionals. Els andalusos, extremenys, murcians o gallecs del segle XX, en canvi, sí. Des de la mirada al món de la vida, no ho estaven i la història mostra les lluites socials, laborals, veïnals que van haver de lliurar aquests immigrants per arribar a dir: “estic integrat a Catalunya”. Com la història dels nens i joves que segueixen venint a Migra Studium perquè, en el fons, els hi manca integració. A aquesta li dic jo la “integració social”.

La integració jurídica -la adquisició de la nacionalitat espanyola- és una condició necessària per a la integració social -la vida el més plena possible a Espanya-, però no és la condició suficient.

I això perquè la regulació jurídica de la manera en què s’adquireix la nacionalitat espanyola està centrada només en la integració jurídica -la equiparació jurídica de drets-, però oblida la integració social. A més, el procediment administratiu de l’adquisició de la nacionalitat espanyola està dissenyat oblidant el món de la vida real de les persones migrants.

El preu de la “integració jurídica” és massa alt per a moltes persones migrants, el que actua en detriment de la “integració social”. I no parlo només d’un preu econòmic. Certament, els costos econòmics de la nacionalitat espanyola són feixucs: a més de les taxes, hem d’afegir els costos dels exàmens de llengua espanyola i de coneixement de la Constitució, i dels cursos preparatoris per a aquests exàmens. Ja es parla de certa florida d’un “sector”, d’una “indústria de la nacionalitat”.

Analitzant una mica més les proves de coneixement de la Constitució i la societat espanyoles, no em deixo de preguntar per l’empobriment del concepte “Espanya” que està implícit en elles. Doncs mostren una Espanya simplificada, en què costa reconèixer la diversitat cultural, lingüística i nacional de l’Estat. Em pregunto si el dret mostra una falta d’autoestima nacional, ja que crea un país fictici, que no existeix en la realitat -només al BOE de 1978- i que identifica Constitució -catàleg de drets i manera d’organització de l’Estat- amb integració.

Però la pròpia multiplicació de procediments també ha augmentat la complexitat, així com la predilecció del dret per acudir a procediments telemàtics, cites prèvies i tramitació per internet, identitat digital, etc. Aquests aspectes, a la vida real -el món de la vida-, no són habituals per a la major part de persones migrants. Així mateix, percebo un augment de la discrecionalitat administrativa en la concessió de nacionalitat, per exemple en el règim d’exempcions de proves a persones analfabetes i/o discapacitades. Efectes de major discrecionalitat són per a mi la inseguretat jurídica -no saber el ciutadà a què atenir-se en la seva relació amb el dret- i sobretot, els efectes discriminatoris. De vegades, assistim a maneres de selecció de la migració a què es permet la naturalització, el que em resulta inquietant. Perquè si el dret normat permet amplis espais de discrecionalitat, sabem que el dret practicat serà discriminador i la història es repetirà: obtindrem una mica d’integració jurídica per a uns pocs, els seleccionats, i molt molt poca d’integració social per a la resta.