#DiaMundialPersonesRefugiades

En motiu del #DiaMundialPersonesRefugiades recuperem el testimoni de quatre persones internades al CIE de la Zona Franca de Barcelona durant el 2018. Persones que hem acompanyat des de Migra Studium, i hem fet el possible per defensar els seus drets. 

SI M’EXPULSEN, TORNARÉ A ENTRAR - Mohammed

“Tengo 16 años y llevo 5 días en el CIE. En total somos 6 menores de edad, todo el mundo nos conoce porque, nos dicen: los menores no pueden estar dentro de un CIE. Sin embargo, aquí seguimos, sin saber cuándo y cómo saldremos de aquí –liberados o expulsados. Es la segunda vez que llego a España este año, en la primera me expulsaron después de haberme hecho una prueba médica que decía que tenía 17 años. Me dicen que tengo que conseguir el certificado de nacimiento para comprobar que soy menor y así posiblemente no me expulsan. Pero mi madre vive en un pueblo lejos de la ciudad y no puede hacer el viaje hasta allí. Todos los que somos menores de edad nos sumamos a la huelga de hambre para exigir que nos dejen en libertad. Me gustaría que los menores podamos ser trasladados en un espacio solo para menores y no convivir con los demás. Sé que me pueden expulsar. Sé también que si me expulsan, voy a volver, porque en Argelia no hay vida y oportunidades para mí. Tengo miedo del viaje y de la muerte, pero tengo más miedo a la pobreza y miseria que me espera en Argelia.”

EL SOMNI ES TORNA MALSON

"Vaig sortir de Guinea Conakry fa 5 mesos rumb a Europa al costat del meu germà petit, de 18 anys recentment complerts. Les coses al nostre poble feia temps que s'havien posat lletges, ja no era segur caminar pel carrer o parlar la nostra llengua en públic. Sortim amb la il·lusió de trobar seguretat a Europa. Al meu germà petit se’l rifaven els equips de futbol a Guinea i sabíem que, sent tan jove, podria arribar a fitxar per algun equip europeu. A més, jo havia estudiat Administració i Gestió en la Universitat i li vaig proposar viatjar amb ell per a ajudar-lo a fer contactes. Avui es compleixen 12 dies des que ens llancem a creuar l'Estret en una embarcació. L'últim tram abans de trepitjar Europa, el continent dels drets humans, com li diuen. Però una de les embarcacions va naufragar i el meu germà petit es va ofegar aquella nit en les aigües del Mediterrani. No entenc què faig aquí, tancat. Fugíem de l'horror i l'horror ens va visitar de nou a Europa. Ara el que necessito és sortir d'aquí i trucar a la meva família. Després hauré de pensar en el següent pas."

LA HISTÒRIA DE SALAH

Salah. Marroquí. 53 anys. Gairebé 20 anys vivint a Lleida, lloc al qual va arribar buscant un projecte de futur amb més oportunitats per als seus fills. La major part de la seva família és a Catalunya: parella, fills estudiant, germà i ne- bots...Va seguir tots els processos per a l'adquisició de la residència. Li semblava haver-ho aconseguit ja que es creia posseïdor d'un contracte en regla perquè cotitzava regularment a la Seguretat Social. Fa uns mesos, quan va anar a renovar per a la segona llarga residència, li van comunicar que la seva situació administrativa era irregular i que existia una ordre d'expulsió. Sense entendre res d'aquesta situació va ingressar en el CIE. Ja en el centre es va assabentar que l'empresari que l’havia contractat no complia amb les seves obligacions amb la Seguretat Social.... Segueix sense entendre res. Ens diu que ell sempre ha actuat en “el camí recte” perquè així ho va aprendre dels seus pares i de la seva religió. Diu sentir molta vergonya per estar en “una presó”, no li ho comunica ni a la seva parella ni als seus fills, només a un germà amb el qual manté (durant l'internament) contacte telefònic. Durant els dies d'internament està desesperat, se sent traït i abandonat per una administració espanyola que no valora la seva situació i que només el remet a la seva ordre d’expulsió. Abans dels 40 dies d'internament va ser deportat al Marroc.

NÚMERO 380

380, aquest sóc jo. Des de la meva arribada al Centre d’Internament d’Estrangers de la Zona Franca aquesta és la meva identitat: un número. Aquesta és la manera d’identificar-me, de cridar-me, d’anomenar-me. Aquí, l'única forma de trobar-me és aquesta: 380. Lluny queda qui sóc jo veritablement, el meu nom i el meu cognom que em vinculen a una família, la meva edat, el lloc on vaig néixer i créixer, el que m’agrada fer, qui són els meus amics, els meus somnis... En aquest moment, sembla que res d’això no importa, ara sóc el 380. Sabia que marxar de casa per fer aquest viatge suposava deixar-ho tot, però mai vaig imaginar que en algun lloc del trajecte deixaria també la meva persona, la meva humanitat. Somio sortir d’aquí i recuperar-la, tornar a ser jo i la meva història.