1 jutge, 2000 ciutadans i 108 diputats

El 26 de maig de 2015, el Jutjat d'Instrucció nº 1 en funcions de control i vigilància del CIE de Barcelona va dictar un Auto en que revisava tres aspectes de les condicions de vida al CIE que vulneren els drets fonamentals. Recorda el jutge que les persones privades de llibertat al CIE veuen obstaculitzada la seva comunicació i relació amb l'exterior. Que, en un context de custòdia policial i sota regles de relació d'especial subjecció, l'atenció sanitària segueix sent insuficient i gasiva, denegant proves o tractaments especialitzats als interns malalts si no posseeixen targeta sanitària (o no poden pagar una assistència mèdica privada). Que els mitjans materials i les infraestructures del centre són també origen de vulneració de drets fonamentals a l'estar ubicada la cel·la d'aïllament en un lloc de pas, a la vista pública i a escassos metres de l'accés a l'establiment no penitenciari.

Precisament, la resolució judicial exigeix a les autoritats que es prenguin les mesures necessàries per a que aquestes vulneracions s'acabin. Que es permeti als interns portar rellotges, utilitzar i portar amb ells els seus telèfons mòbils i ampliar la capacitat de terminals telefònics públics a l'abast dels interns. Que es doni l'assistència mèdica completa especialitzada a les persones malaltes, per més que no tinguin targeta sanitària. Que s'ubiqui la cel·la d'aïllament en un altre lloc que respecti i protegeixi el dret a la intimitat de la persona sotmesa a mesures coercitives de separació de la resta d'interns.

Desitjo aturar-me una mica més en aquesta notícia. La tasca de control i vigilància del Jutge és enorme. Encara que les seves competències són estretes i solament es circumscriuen a les condicions d'estada durant l'internament i l'afectació de drets que aquesta estància amb privació de llibertat comporta. Encara que la llei restringeix el marge d'acció del jutge, aquest ho aprofita.

No obstant, des de la meva posició com a lletrat en el Servei d'Orientació Jurídica dins del CIE, la tasca és molt més ingent si fiscalitzem les decisions per les quals les persones són enviades al CIE. Per a mi no es tracta només de discernir si els interns han de portar o no mòbil (dos mesos després de l'Auto, els interns ja els poden fer servir lliurement). Per a mi, resulta més important encara constatar que una important proporció de les persones privades de llibertat no haurien d'haver travesat mai el llindar de la porta d'aquest centre.

No solament millorem les condicions d'estada sinó que denunciem les decisions que porten al CIE a menors d'edat, a ciutadans de la UE, a pares amb menors espanyols a càrrec, a cònjuges i parelles d'espanyols, a joves extutelats per les administracions públiques, a apàtrides, a sol·licitants d'asil, a residents legals de llarga durada amb targetes caducades, a ciutadans de països d'expulsió impossible (o molt improbable). No pot ser que les brigades d'estrangeria de la Policia Nacional sol·licitin de forma sistemàtica l'internament cautelar per a aquestes persones, no pot ser que la Fiscalia informi favorablement sobre l'internament en aquests casos, no pot ser que els Jutges d'Instrucció dictin resolucions d'internament d'aquestes persones, no pot ser que els advocats defensors s'hi conformin. Els criteris de la Circular 6/2014 no són aplicats en absolut per la Policia Nacional en les decisions d'internament amb les quals m'he de confrontar quotidianament al CIE.

El 20 de juny, es va celebrar una multitudinària manifestació i concentració davant les portes del CIE de Barcelona, convocada per la campanya Tancarem el CIE de Barcelona formada per tres entitats: Migra Studium, SOS Racisme Catalunya i Tanquem els CIEs. La concentració va reunir unes 2000 persones. A més del contingut festiu i commemoratiu (el 15 de juny és la jornada estatal pel tancament dels CIE i el 20 de juny el Dia Internacional dels Refugiats), la tarda del 20 de juny va tenir un component reivindicatiu i de denúncia: la societat es nega a ser còmplice de les vulneracions i la manca de respecte de la dignitat de les persones migrants. És patent el nostre fàstic pel menyspreu que els poders públics demostren per les persones. Expulsions exprés, devolucions en calent, vols col·lectius de deportació, batudes d'identificació per perfil ètnic, afegeixen vergonya a la deplorable realitat dels CIE. I la societat planteja propostes i alternatives als poders.

El 23 de juliol, el ple del Parlament de Catalunya va aprovar les conclusions d'un grup de treball ad hoc de la Comissió de Justícia i Drets Humans. La més cridanera de les conclusions és la d'instar als governs català i espanyol a que inicien el més aviat possible el procés per al tancament progressiu dels CIE. El text aprovat pel poder legislatiu català per 108 vots a favor i 29 en contra, és molt elaborat, complex i rigorós i ofereix una bateria de raons poderoses per a la crítica de l'actual política d'estrangeria, basada en l'expulsió i l'internament, i proposa la construcció de polítiques noves i diferents.

Què tenen en comú un jutge, dos mil manifestants i cent vuit diputats? Tots ells han escoltat allò que les persones migrants deien, han cregut les seves històries de vida, els seus relats de patiment i resistència. A vegades els han rebut directament. El mateix jutge d'instrucció té per costum acudir almenys una vegada al mes al CIE i entrevistar-se amb alguns interns. Altres vegades ho han rebut a través dels testimonis d'aquestes històries en que ens hem convertit els que convivim amb les persones migrants. Les compareixences de les entitats en la comissió parlamentària van ser una eficaç manera d'obrir els ulls als parlamentaris que mai havien ni tan sols imaginat els amagatalls dels CIE i la política d'estrangeria.

Ja vaig escriure una altra vegada que la política d'estrangeria viscuda - o patida-, serà la legitimadora d'un canvi de paradigma des de sota. Segueixo defensant aquest nou sentit comú en el Dret del qual parla Boaventura de Sousa Santos, que alimenti la seva força emancipadora. Llavors, com ara, "en la tensió entre regulació i emancipació, el dret contemporani ha optat més aviat pel seu contingut regulatori que emancipatori. En aquesta tasca de recuperació de la resposta emancipatòria del dret, podem actuar des de sota, des d'un lloc subaltern i insurgent, amb les històries personals i col·lectives de les persones migrants que ens trobem en el camí, des de la política d'estrangeria patida, desemmascarant i revelant la buidor de la retòrica de la política d'estrangeria discursiva. Quan contrastem la realitat legal amb la realitat de les víctimes: podem seguir denunciant la inhumanitat, irracionalitat i incongruència de la política d'estrangeria aplicada. Quan contrastem l'aplicació de la política amb la realitat de les víctimes: podem seguir publicant el valor i el sentit humà de la política d'estrangeria patida-viscuda. Quan contrastem la història oficial d'èxit amb la història dels oprimits sense justícia per a ells...".

El que ha passat en els darrers tres mesos a Barcelona és un bon exemple d'aquest sentit comú en el Dret, emancipatori, subaltern i insurgent.