Compartir la pròpia intimitat

Compartir la pròpia intimitat

La situació de les persones refugiades i migrants demana comunitats d’acollida

(Article de Carme Munté Margalef i fotografia d'Agustí Codinach, per Catalunya Cristiana) El jesuïta Pau Vidal va treballar durant vuit anys amb el Servei Jesuïta als Refugiats als camps de Libèria, Kènia i el Sudan del Sud; una immersió en la vida als camps de refugiats, on s’amunteguen persones obligades a marxar de casa a causa de guerres, persecucions i desastres naturals. Ara ja fa dos anys que va tornar a Catalunya, on té l’oportunitat de continuar treballant per les persones refugiades i migrants, però des de l’òptica del país d’acollida. Ell, que no ha deixat de caminar descalç com aquell que trepitja terra sagrada, és conscient de les dificultats que viuen aquestes persones a casa nostra, paralitzades i invisibilitzades per un sistema administratiu i burocràtic que els impedeix llaurar-se un present i futur amb dignitat; i que té en els Centres d’Internament d’Estrangers una de les realitats més inhumanes.

Pau Vidal coordina la Xarxa d’Hospitalitat de la Fundació Migra Studium, que ofereix acollida a persones sol·licitants d’asil i migrades. Una hospitalitat que ha posat en pràctica la mateixa comunitat de cinc religiosos de la qual forma part, que el febrer passat va obrir la porta a dos nous membres: Aboubacar Sidiki Kaké, de Guinea Conakry, i Ebrima, de Gàmbia.

«Com a religiosos», diu Pau Vidal, «ens fa bé obrir les portes de casa i compartir la nostra intimitat, perquè, si no, la vida religiosa té el risc d’acabar portant un estil de vida poc en contacte amb la realitat del carrer, amb les situacions de dificultat. Compartir la pròpia intimitat et fa sortir de tu mateix i entendre que aquella persona que perceps com l’altre, el foraster, el que és diferent, no és una amenaça sinó una riquesa».

Des del 2018 s’han incorporat a la Xarxa d’Hospitalitat de la Fundació Migra Studium més de 68 llars acollidores, que han permès l’acollida de 65 adults i 8 menors.

La història d’Aboubacar Sidiki Kaké, com la de tants compatriotes africans, ens parla de països que són espoliats en els seus recursos naturals mentre la població viu en la misèria. Ens parla de l’avarícia dels països rics i la corrupció dels mateixos governants africans. I de joves que no tenen expectatives i que per això decideixen emprendre el camí del somni europeu, mentre posen en risc la seva vida i paguen grans quantitats de diners a les màfies. I ens parla també de les traves que els estats posen a les persones migrades i a la seva integració. Kaké va sortir de Guinea Conakry el setembre del 2016 i al cap d’onze mesos va entrar a Espanya per Ceuta. Va passar per Cadis i va arribar a Catalunya el 2018. Després del seu pas per diverses entitats com la Fundació Putxet o l’Associació Cedre dels Caputxins de Sarrià, el febrer passat va arribar a la Fundació Migra Studium.

En un article a la revista de l’ACO Sal i llum (tardor-hivern 2020), esmenta un refrany del seu país que resumeix el joc d’Europa amb l’Àfrica: «No em vols veure, però sempre ets a casa meva.» És així, diu Kaké: «Exploten el nostre continent ple de riqueses i recursos, sense respectar-nos. No necessitem ajuda humanitària, sinó accés a educació, desenvolupar les nostres cultures, tenir cura dels nostres boscos i éssers vius i no enganyar-nos de venir a Europa com si això fos el paradís.» Ho subscriu Pau Vidal: «El sistema capitalista majoritari, que ha estat en parèntesi uns mesos a causa de la pandèmia, fa que una part molt petita de la població mundial es beneficiï dels recursos naturals dels països pobres, de mà d’obra barata, de persones que han de viure de l’economia submergida.»

Kaké reconeix que el somni europeu es va dissoldre tan bon punt va entrar a Espanya. En aquell moment va ser conscient que Europa no era el país de les oportunitats: «A l’escola estudiem Europa, però només la part bonica, la mateixa que ens mostren els mitjans de comunicació. Per això en tenim una imatge que no existeix en realitat. Des de Guinea no m’hauria imaginat mai que aquí hi hagués gent dormint al carrer, perquè només ens ensenyen les coses boniques. De fet, vaig ser voluntari durant dos anys en un menjador social de la Fundació BarcelonActua, al Raval, i vaig quedar en xoc de veure la gran quantitat de persones que no tenen diners ni per menjar.»

Acollida i hospitalitat

La Llei espanyola d’Estrangeria vincula la possibilitat de regularitzar-se a aconseguir una oferta de treball d’un any a jornada completa, cosa que condemna aquestes persones a passar anys en la invisibilitat més absoluta. «Per accedir al NIE (Número d’Identitat d’Estranger) he de presentar un contracte laboral d’un any a jornada completa, cosa inaccessible fins i tot per a les persones d’aquí», es lamenta Kaké. A més, per obtenir el passaport del seu país, necessari per a molts tràmits, està obligat a anar-hi personalment, amb el risc de no poder tornar a Catalunya. «Ens posen barreres perquè les persones no puguem tirar endavant; la part administrativa hauria de ser més fàcil.»

Mentrestant, Kaké fa cursos de formació de tota mena: teatre, gestió de residus municipals, fontaneria, reparació de mòbil... Això sí, d’un o dos mesos de durada, perquè, a cursos breus, sí que hi tenen accés les persones sense papers. Quan va arribar a Catalunya ja sabia castellà i, un cop aquí, ha estudiat català. Una bona ajuda són els mateixos jesuïtes, que sempre li parlen en català, o bé la seva parella lingüística, el Quim Cervera. També fa feines en l’economia submergida, que tampoc no duren gaire però que són l’única manera que tenen les persones sense papers de guanyar-se la vida. «Una economia submergida», denuncia Vidal, «que està pensada perquè aquelles persones que arriben a casa nostra cercant un futur millor siguin explotades i esdevinguin una subclasse treballadora per al benefici d’uns pocs».

Quan Kaké truca a Guinea Conakry per parlar amb els seus (la família, els germans, els amics), no fa com altres històries de migració que amaguen la realitat. Al contrari, explica totes les dificultats, però també els diu que a la comunitat dels jesuïtes de Migra Studium se sent com a casa, que són la seva família, perquè l’ajuden en tot el que poden, l’escolten quan està trist perquè no ha trobat feina o s’alegren amb ell quan està content.

Kaké té clar el seu somni: «Les meves expectatives de cara al futur són tenir la documentació per viure aquí, trobar feina, tenir un taller propi de xapa i pintura.» Com també el té clar Pau Vidal: «El meu somni és que totes les llars cristianes facin l’experiència d’obrir la porta de casa seva i acollir l’altre, perquè en el fons, estan acollint Crist. Només cal obrir l’Evangeli i llegir Mateu 25.»

Com diu el papa Francesc en el seu missatge per a la 107ena Jornada Mundial del Migrat i del Refugiat 2021, que se celebra el proper 26 de setembre, «els fidels catòlics estan cridats a comprometre’s, cadascun a partir de la comunitat en què viu, perquè l’Església sigui sempre inclusiva», i caminar «cap a un nosaltres cada vegada més gran».

Notícies relacionades