No deixeu d'estimar-vos

No deixeu d'estimar-vos

(28 gener 2021, Sant Cugat del Vallès) - La família Oliva Jurgens forma part del projecte d'hospitalitat des dels inicis i per quart any consecutiu acullen a casa seva per uns mesos a una persona refugiada o migrada. Els hi hem demanat que compartissin el seu testimoni:

“No deixeu d'estimar-vos com a germans. No us oblideu de practicar l'hospitalitat; gràcies a ella, alguns, sense saber-ho, van acollir àngels. Recordeu-vos dels presos com si fóssiu presos amb ells; recordeu-vos igualment dels qui són maltractats, pensant que també vosaltres teniu un cos. … Déu mateix ha dit: No et deixaré, no t'abandonaré.“ (He 13, 1-5)

“La mara de la zona en la que vivía en El Salvador nos exigía un pago mensual simplemente por trabajar. Nos vimos obligados a pagar. Cuando nos exigieron el doble nos negamos y nos amenazaron de muerte. Tenía miedo por mí y por mi madre. Tuve que abandonar mi país.”

Passats els anys seguim compartint amb ell neguits, també esperances i il·lusions. Després de tres anys de gestions per aconseguir papers, des de fa quatre mesos estava per fi treballant. Avui està a la UCI amb coronavirus, i preguem per ell i per la seva família. Esperem poder veure’l de nou, abraçar-lo i “platicar” amb ell, com tant li agrada.

“Mi hijo volvía a casa junto a un amigo, y un grupo de policías y soldados los confundieron con mareros. Les dieron una brutal paliza. A su amigo lo mataron, a mi hijo lo dejaron casi muerto, no perdió la vida de milagro, pero tiene graves secuelas psíquicas, se pone violento. Tras denunciar lo ocurrido, la policía nos acosaba y amenazaba para que retiráramos la denuncia. Tuvimos que escapar de nuestro país.”

Tota la família ha demanat asil, no tenen encara resposta, però tenen esperança de que els hi concediran.

“Es que no estoy acostumbrado a tanta comida diferente. En mi país cada día comíamos casi lo mismo, lo que había.“

I nosaltres no valorem tot el que tenim, de vegades llencem menjar que ha caducat perquè no hem anat en compte.

“Los próximos días han anunciado un paro armado en donde vive mi familia. ¿Y qué es un paro armado? Pues que la guerrilla avisa a toda la población que no salga de casa durante unos días, porque van a realizar acciones violentas contra la policía y el ejército. Aquí sí que se puede vivir sin miedo a que te maten.”

Però no li han concedit l’asil i haurà de tornar al seu país. No ha pogut acreditar que la policia del seu país no els protegeixi. Hauran de buscar alguna altra zona del seu país a on puguin viure sense por.

“Mi cuñada mató a mi hermano, pero después de unos años nos hemos reconciliado con ella. Ella también había sufrido mucho y tenía miedo de nosotros. Cuando hablamos por primera vez todos lloramos mucho.”

De vegades no sabem perdonar als que ens envolten per petites ofenses.

“Fui desde mi país a Francia, a casa de una conocida de mi hermana, que me dijo que allí había trabajo. Una vez llegué allí tuve que trabajar para ella y su hija sin cobrar nada; y así mientras ella podía salir con sus amigas a pasear. Me insistían que no saliese de la casa y que si la policía me descubría me deportarían a Marruecos. Fue muy duro para mí. Estuve así 13 meses…” 

Explotació laboral. On han quedat els drets humans?

Formar part de la Xarxa d’Hospitalitat ens ha obert els ulls a realitats totalment desconegudes per nosaltres. Ens ha portat a confiar i conèixer a persones meravelloses i compartir amb elles neguits, esperances i il·lusions.

Formar part de la Xarxa d’Hospitalitat és una font de VIDA.

 

Podeu saber més del projecte aquí: https://www.hospitalaris.org/

 

Notícies relacionades