Viure en pausa: quan l’internament allunya la possibilitat de seguir el teu camí

Els experts adverteixen que es limita l’accés a drets i es reforça l’exclusió social

Les persones internades en un CIE no han estat condemnades per delictes penals. Tanmateix, els antecedents policials derivats de procediments d’expulsió o controls administratius poden convertir-se en un obstacle més per a la seva regularització.

Aziz Faye: després de passar quaranta dies tancat, va recuperar la llibertat sense saber encara per què. “Quan em van trucar, vaig començar a plorar d’alegria”.

El passat 26 d’abril, el Dossier del Diari ARA va posar el focus en la realitat dels Centres d’Internament d’Estrangers (CIE). A través d’un article que combina context jurídic, dades i veus expertes, la periodista Laia Galià recull les dificultats actuals que afronten les persones internades quan intenten acollir-se al procés de regularització extraordinària.

La manca de documentació, els antecedents policials i la mateixa privació de llibertat són barreres que, a la pràctica, deixen moltes persones fora del procés. Tot i que el Reial decret 316/2026, aprovat el 14 d’abril, no exclou explícitament les persones internades, la realitat dins dels centres fa que moltes d’elles no puguin ni tan sols iniciar els tràmits.

En aquest context, les persones internades depenen sovint d’una trucada o del que el seu advocat pugui agilitzar per, almenys, intentar el procediment.

A continuació, Josep Tomás París Castro aprofundeix en testimonis de diverses persones internades i ofereix imatges concretes de la seva rutina, dels espais que comparteixen i dels motius i processos pels quals han estat traslladades al CIE. A través de les seves històries mostra una realitat marcada per l’espera, la incertesa i la precarietat de l’aïllament en un internament administratiu que, a la pràctica, funciona amb condicions molt semblants a les d’una presó, tot i que legalment no ho sigui.

A les instal·lacions del CIE, les persones internes poden passar un màxim de 60 dies. Són “setmanes privades de llibertat en condicions molt dures només pel fet de no tenir papers”, explica Cel Far, educadora social.

Tot i ser un dispositiu vetat per a periodistes, París Castro ha conegut de prop aquest centre gràcies a l’accés que ha tingut durant cinc anys com a amic de diversos interns que sol visitar. Els seus detalls il·lustren amb precisió una zona aïllada de Barcelona: “quan arribes a les portes del centre de la Zona Franca, el primer que crida l’atenció és una torre baixa, pintada amb franges blaves i blanques. A l’interior, esperen els familiars, la majoria dones i fills dels interns”.

I la mateixa imatge es repeteix a Madrid, València, Múrcia, Santa Cruz de Tenerife, Las Palmas de Gran Canaria i Algesires. Aquest últim és el CIE més recent i, segons París Castro, es tracta d’un macrocomplex que va costar “21,5 milions d’euros, finançats en un 90% amb fons de la Unió Europea”.

El reglament defineix els CIE com a “establiments públics de caràcter no penitenciari”, però un cop dins, la vida s’organitza amb horaris estrictes, dormitoris tancats, llibertat restringida i vigilància constant. Les condicions materials i l’aïllament poden afectar tant la salut física com emocional de les persones internades.

A més, moltes d’elles arrosseguen antecedents policials vinculats a la seva situació administrativa. El mateix procés d’expulsió ja es considera un antecedent policial. Tal com assenyala l’advocat especialitzat en estrangeria i drets humans José Javier Ordóñez Echeverra, aquests antecedents poden derivar-se d’actuacions com una identificació al carrer o una detenció per comprovar la situació administrativa, sense que hi hagi una condemna penal.

Aquesta realitat genera una paradoxa: les mateixes circumstàncies que han portat una persona a l’internament poden convertir-se després en un impediment per a la seva regularització.

Com recorda el jurista Karlos Castilla, “no es pot negar el dret a ningú d’intentar regularitzar-se. Tenen privació de llibertat, no de drets”. Tanmateix, les dificultats pràctiques i els requisits exigits fan que, per a moltes persones dins del CIE, aquest dret quedi lluny de poder exercir-se.

Les raons que normalment condueixen a l’ingrés en un CIE, tot i tractar-se d’infraccions administratives i no de delictes penals, poden ser les que impedeixin accedir a la regularització extraordinària. “Hi haurà molta gent que se’n beneficiarà, però al CIE tot continuarà igual”, assegura Far.